sábado, 1 de junio de 2013

UNA CANCIÓN DESDE POPOYO, NICARAGUA






Hola!!! 
Soy una piedra, y como todas las piedras, no puedo dar ni un paso sola.
Me queda una única esperanza, la de caer en buenas manos y emprender un viaje en compañía.
Los años iban pasando y fui la única piedra sin recoger de aquel lugar.
Algunos se detenían a observarme, cierto, pero estaba atrapada en el interior de una grieta dentro de un tronco de madera y nunca intentaron liberarme.
No sabia que hacer, y  estaba harta de esperar, deseaba viajar y
buscaba el modo de hacerme notar y ser visible.
-Pero, cómo comunicarme? -pensé- si nosotras las piedras y los humanos no hablamos el mismo idioma! 
De repente, se me acercó una joven que comenzó a entonar una canción.
Desde luego, no podía oír sus palabras, soy una piedra!  Pero increíblemente sentí las vibraciones de aquella música.
Como era posible?  estábamos hablando! 
Me contó que así era como su madre le cantaba cuando era pequeña.
Esta dulce melodía había sido transmitida de generación en generación como un idioma universal. Todos los seres de la Tierra la conocen, pero muchos la han olvidado.
No había tiempo que perder, pensé. Llévame contigo - le supliqué-  
Nadie ha querido recogerme, toda la culpa es de esta grieta! Hay en ella mucho esfuerzo, ya sabes ....
Pero la chica sacó de su bolso una pequeña pieza de metal y con mucho cuidado, se las arregló para sacarme de ese horrible tronco. Me colocó suavemente en el bolsillo y nos fuimos. 
Mi viaje por fin había comenzado! 
Juntas vimos lugares remotos, inmensos bosques, volcanes seculares, animales y personas de todos los tipos. Olores, colores, todo era tan intenso… y me sentí tan libre! 

Pero un día tuve un encuentro que cambió mi vida ...
Era ella, una vieja amiga, una  piedra que habia acabado apilada junto a otras. Estaban las unas encima de las  otras, formaban  un gran edificio, sumergido en el humo  y el caos de la ciudad.
-Sabes compañera, esta vida no es lo que me esperaba!!- me dijo la pobre. 
Tuviste suerte de haber nacido en ese tronco aprisionada porque tú  al menos estabas rodeada de montañas y en plena naturaleza. 
Pensé en las palabras de mi amiga y todo me pareció más claro.
Esa ranura que me mantuvo encerrada en un destino inmóvil en realidad no hizo otra cosa que protegerme.
Sin embargo no había mucho tiempo que perder, estábamos a punto de partir, pero antes de marcharme, le susurré al oído: "Recuerda la canción universal, sólo así te podrán escuchar ...." 
En un tranquilo día de verano, mi fiel amiga me sacó de la mochila y delicadamente me apoyó a su lado.
Frente a nosotras, el mar con su suave brisa y un sol rojo que empezaba a aparecer por el horizonte. 
La joven me miró, sonrió y se alejó. Para ella era el momento de irse, pero antes fuimos capaces de comunicarnos por última vez: me dejó allí justo donde quería haber vuelto! 
Ahora me encuentro en Popoyo, Nicaragua,  de nuevo vivo en una pequeña grieta, justo de mi tamaño, bajo la sombra de  un gran árbol.
Estoy esperando  otra compañera que me lleve a viajar con ella.
Mientras tanto, sigo cantando nuestra canción para no olvidar y recordar que todos formamos parte de un único Universo.

de Federica Truc
traduction de Maidel Guillot


Federica Truc ens va fer arribar aquesta preciosa història juntament amb les imatges en un reportatge que estava fent per Nicaragua
Ella és una fotògrafa italiana que viu a Costa Rica. 
Gràcies Federica!!!

viernes, 10 de mayo de 2013

EMPTY QUARTER







 Empty Quarter

Abans de ser, un desert
és sempre una pedra.
O és aquesta mà de la set
que la llança com una expulsió
dels jardins de la pell. I potser,
la gravetat amb què la prenc
i corro, amb tot de runa i versos
a la butxaca, fins avocar-la
al pou i a l’aigua dels teus ulls;
al terme d’aquest amor
d’erosions i ventades.

Cap altra fita a les coordenades
del cos: sóc els llocs del buit
que esperen ser duna que avanci,
inconstant, i colgui; que s’estenen
al bivac de la teva pluja de fang.
I sóc dits per a tota la sorra;
i vidre macat i roba clapejada
al temps d’espera del teu sud,
on torno per agregar, recompondre,
i per ser pedra abans de ser,
en tu, dins teu i aquí, paraula.


Joan Duran i Ferrer

Barcelona, 8 de maig de 2013



 






 L'Adil  un dia va visitar El Taller a Sitges i li va entusiamar el projecte de les pedres viatgeres, recordo que va estar molta estona triant amb molta cura la pedra que per a ell era la més bonica.
Venia d'Oman on també hi viu una catalana que sabem s'enyora molt del nostre mar i quan va saber que la pedra provenía de les platjges de Sitges de seguida  va oferir-se per a a fer-la viatjar.
En una expedició a aquest desert tan impressionant  la van deixar al Empty Quarter més concretament a les coordenades 21° 6'14.51"N     55°58'2.59"E
Fa uns dies li vaig demanar personalmet al Joan Duran, poeta i testimoni directe de les aventures de les nostres pedres si volia escriure un poema dedicat a aquest viatge de l'Adil i la Roser cap al desert.
I aquí el  teniu tan preciòs:  lligant mar i desert, pedra i aigua, cel i paraules
Gràcies a tots tres!!!
La nostre pedra potser ja l'haurà trobat un beduï, o s'haurà fós dins les dunes...


sábado, 27 de abril de 2013

FLORS BLANQUES EN LA BOIRA


Llençols grisos de gebre
cobrien els bancals dels ametllers,
però les pluges van venir com màscares
i l’herba va esborrar els miralls del fred.
L’aire càlid als ulls de l’hivern
començava a mentir a les ales grises
d’ocells erràtics dins els arbres nus.
En una sola nit de tebiesa
amb la fosca d’imatges al mirall
es van obrir les flors dels ametllers.
Tu també vas venir en un temps de fred
i soledat: l’amor va ser un oratge
damunt del gebre gris. Flors oblidades
escampaven perfum de primavera
en els àmbits glaçats, càlida neu
d’efímeres flors blanques. Amb tristesa
les recordo a l’hivern
que en una sola nit les va glaçar.


Flors blanques en la boira, de Joan Margarit





Gràcies a la Montse Marcet que ens ha fet arribar aquestes imatges des de la Vall del Silenci del parc natural del Montsant.








 

lunes, 11 de marzo de 2013

LA PEDRA-COR ÉS LA MÉS VIATGERA DE TOTES


Hi havia una vegada una pedra en forma de cor que tenia a  la pell versos escrits en francès, com tires d'un llibre de poemes que li  feien un vestit molt original.
Vivía a la guantera d'un cotxe permanentment, però en el fons sabia que havia arribat l'hora: havia de decidir-se per trobar una destinació on quedar-se a viure, perque així al menys ho havien fet les altres pedres.
Llavors es neguitejava, li suaven les mans, el seu cor de pedra li bategava molt fort i es bloquejava perque
li costava molt decidir-se.

De vegades tancava els ulls: li agradava molt sommiar desperta, agafava un avió i marxava a un país tropical on sempre fa caloreta, viuen papallones de color turquesa i la gent  tot el dia somnriu.



 D'altres agafava un tren que la portava per tota Europa, fins i tot més lluny...a la Sibèria, la Xina, a l'India, però quan obria els ulls era asseguda a un banc a l'estació de Castelldefels, era diumenge i acababa de menjar una paella a casa d'uns amics.




Hi havia dies que pensava: tampoc està gens malament  tancar els ulls i sommiar, podria començar a escriure en un quadern  històries de viatges incerts i d' aventures emocionants o enviar les fotos al National Geografic!!!
Però avui  és el seu aniversari i durant el matí ha tingut  una revelació: malgrat que segueix sentint-se indecisa i dubta per tot, viure dins un cotxe i còrrer  amunt i avall també pot ser molt apassionant.


El millor regal ha estat quan al sortir a fer un vol,  girant  la corva de la carretera, s´ha trobat al davant dels seus ulls de pedra el blau inmens de la mar.
El  mar preciòs de març  l'ha fet veure que la finalitat dels viatge de vegades no és la destinació, sinó tot el que passa, sents i vius durant el trajecte.

Et desitgem que passis un feliç dia d'aniversari i que segueixis gaudint com fins ara!! 
de ben segur vindràn més aventures apassionants.



martes, 5 de febrero de 2013

UNA PEDRA BOHEMIA A PARIS

Aquesta pedra ja donava senyals de ser una mica bohême: després de voltar i voltar pels cafès nocturns de Paris es va quedar a viure a l'estudi dels artistes Caroline Cerdà i Eishin Yoza.
En un entorn tan agradable i inspirador ha cregut convenient quedar-se ben resguardada i calenteta.
De ben cert que a partir d'ara s'impregnarà de l'art que es respira al seu voltant i  esperem molt aviat tenir notícies de com li va la seva estada a l'atelier d'aquests artistes parisencs.

 






jueves, 31 de enero de 2013

A LA REMOR DEL RIU VALIRA

Tenim notícies que dues pedres estàn vivint a Andorra gràcies a la Montse Ubarti  que hi va per aquells paratges molt sovint.
A hores d'ara aquesta s'ha quedat escoltant la remor de l'aigua que a l'hivern baixa amb molta empenta pel cabdal del riu Valira.
Amagada en un racó d'aquest pont antic tant preciòs, potser algú la trobarà...




domingo, 27 de enero de 2013

RESCAT A PANTICOSA, OSCA

Aquest viatge va estar molt emocionant: durant tota la setmana va nevar intensament amb risc d'allaus a les muntanyes de la província d'Osca, més concretament al balneari de Panticosa.
Com podreu veure a les imatges hi va haver un rescat en helicòpter dels agosarats que van anar a passar uns dies de descans al balneari.
Però la nostra pedra després de passar molts nervis i ensurts va decidir quedar-se a viure al Refugio Casa de  Piedra.
Suposem que ha trobat el seu lloc ideal per viure i passar l' hivern.







miércoles, 23 de enero de 2013

TRES PEDRES CAP A DESTINACIONS BEN LLUNYANES


Uns dies abans de les festes de Nadal l 'Eli es van endur tres pedres viatgeres per entregar a tres amics que estaven a punt d'iniciar diferents viatges.
A hores d'ara sabem que una es troba a l'illa Sant Maurici, més concretament  a la platja del Cèrvol, l'amic la va deixar anar a l'aigua acompanyada d'un estel de mar.
L'altre es troba als jardins d'una casa privada en algun indret paradisíac al Brasil
i la tercera i última havia d'anar cap a Israel però es va quedar al maleter del cotxe i ens han fet saber que va patir un ensurt.



 Esperem rebre més notícies en breu...