martes, 13 de enero de 2015

SOBRE LA TERNURA Y ALGUN ÁNGEL


 

En verano del  2012  estuve  viajando junto a tres amigos por Andalucía.
Llevaba conmigo cuatro piedras viajeras, que pesaban lo suyo, dispuestas a ser entregadas, depositadas, abandonadas, en diferentes rincones de nuestro trayecto.
Una mañana paseando por las calles de Sevilla entramos en una librería como si un imán nos atrayera irremediablemente. Era una de esas librerias que me encantan, con grabados e ediciones con sabor a añejo y hechas con sumo cuidado y amor. 
Compré una libreta preciosa y unos ex-libris y despues de pasar un buen rato ojeando libros y sin que nadie se percatara, Jaume dejó furtivamente en el escaparate una de nuestras piedras. Salimos corriendo como niños traviesos.
Esa misma mañana encajamos otra piedra en el muro de la Puerta de la Macarena, al cabo de unos dias, la tercera en las arenas de la playa de El Palmar en Cádiz y la cuarta fue ofrendada en un altarcito en uno de los caminos que va de Almonte al Rocío.
Y así empezó este blog de las pedres viatgeres aquel tórrido mes de agosto con muchas ganas de recibir notícias de ellas.

Dos años y medio después, Jose Maria que viaja a menudo a Sevilla, su ciudad de origen, entró en el establecimiento preguntándose qué habria sido de nuestra piedra.
La dueña de Padilla libros Editores&Libreros amablemente se la mostró impoluta, perfecta y depositada encima del poemario titulado Sobre la ternura como si siempre hubiera formado parte de la libreria.
A mi amigo andaluz se le abrieron los ojos de par en par, pues el autor del libro resultó ser Kostas E. Tsirópulos, un  poeta y ensayista griego al que conoció en Sitges allá por los años 80 con el que habian compartido cenas y tertúlias y del que habia perdido todo contacto.
Gracias a este incidente surgió una charla cordial alrededor del autor, sobre la amistad, la poesia, la filosofía y sobre todo, por las sincronías que nos regala la vida.

Y yo me pregunto: ¿este episodio fue casual o alguien teje hilos invisibles en lugares y tiempos en apariencia lejanos y dispares ?
¿Qué mano decidió apoyar la piedra en ese libro y no en otro?
¿Por qué nadie se extrañó de la presencia de la piedra, como si siempre hubiera estado allí?

Creo definitivamente que alguien desde algún lugar hace travesuras para que podamos  recordar a aquel  que creíamos perdido en el olvido.
Las palabras convocan la magia uniendo personas y lugares que seguramente desde siempre fueron afines.
Y el tiempo entonces, ya no importa.

Os dejo como colofón un fragmento de de la soledad  extraído del poemario 
Los ángeles, Barcelona 1983, Editorial Los Vientos, recordando con cariño a Kostas que dedicó todo el libro a estos seres míticos y celestiales.
Me gustaria creer que quizás uno de ellos ha hecho posible que yo pueda contaros este relato.

Lo viste
lanzando espermas
en el antro
de celeste vértigo siembra
amaneciendo 
en el hondo del maltrecho corazón
y la piedra absurda
fulgiendo cal. 







Aqui encontrareis un artículo con información sobre el autor
https://logotejnikimetafrasi.wordpress.com/2013/06/25/kostas-tsiropulos-cinco-fragmentos-a-partir-de-una-lectura-de-zorzal/

viernes, 17 de enero de 2014

TROBEN LA PRIMERA PEDRA VIATGERA PROP DE TAVERTET



Fa uns quants mesos que no publicavem cap viatge en el nostre blog.
Sabem que algunes pedres segueixen fent camí viatjant per indrets llunyans però d'altres potser s'han quedat a viure en alguna casa  o qui sap si per aquestes dates estàn mandroses  hivernant  i han decidit no moures a cap altre lloc.

Però oh! sorpresa, el primer dia de l'any vaig rebre un correu dient-me que havien trobat una pedra misteriosa amb un missatge: l'adreça del nostre blog.

Indagant vaig saber que el Javi, company i alumne de El Taller, havia estat a Tavernet amb unes amigues i l'últim dia de l'any, van deixar una de les nostres pedres en algún lloc prop d'aquesta població tan preciosa.

Segurament la màgia i les sincrònies van fer que al dia següent la  família que ens ha escrit  la va trobar al capdemunt d'una roca en una excurssió que van fer tots plegts, pares, fills i  l'avi que va ser el  primer que la va veure.

He de dir que és el primer cop-que en tingui notícia-que algú ha trobat una de les nostres pedres i que s'hagi posat en contacte amb mi.

Em fa moltíssima  il.lusió i m' ha quedat una sensació molt bonica i esperançadora de que més viatges i històries continuràn circulant per arreu del món durant aquest 2014.

Finalment dóno les gràcies al Dani, que es va posar en contacte amb mi i em va enviar les fotografies, al seu fill Pol, el nen guapo de la foto i especialment a l'Avi-amb majúscules- que m' ha adreçat unes paraules molt emotives.

Bon any per a tots vosaltres!!!

Per cap d'any i en família, vàrem anar plegats a buscar el silenci, la pau i la inspiració per aquest nou 2014.  
Vàrem anar a buscar-ho entre el cel i la terra, en el Morro de l’Abella, al Collsacabra. Els pares i germans, els avis i els nets.
Quan anàvem a pujar al punt més alt, l’Avi va veure, en un buit entre dues roques, una pedra viatgera. En agafar-la va sentir les seves vibracions i va comprendre que era un símbol d’unió, puix que és un dels elements bàsics del primer regne de la Terra. Enseguida li va donar al net i aquest va creure que aquella pedra havia de viatjar lluny, molt més lluny, i la va tornar a deixar al mateix lloc perquè un altre viatger anònim la pogués portar algun dia a un altre país o a un altre terra, perquè pogués renovar altres ànimes en altres entorns per gent sensible i de bona voluntat. 
I allà està, pacient i eterna, esperant al viatger anònim que la trobi i la porti acuradament molt lluny...






sábado, 1 de junio de 2013

UNA CANCIÓN DESDE POPOYO, NICARAGUA






Hola!!! 
Soy una piedra, y como todas las piedras, no puedo dar ni un paso sola.
Me queda una única esperanza, la de caer en buenas manos y emprender un viaje en compañía.
Los años iban pasando y fui la única piedra sin recoger de aquel lugar.
Algunos se detenían a observarme, cierto, pero estaba atrapada en el interior de una grieta dentro de un tronco de madera y nunca intentaron liberarme.
No sabia que hacer, y  estaba harta de esperar, deseaba viajar y
buscaba el modo de hacerme notar y ser visible.
-Pero, cómo comunicarme? -pensé- si nosotras las piedras y los humanos no hablamos el mismo idioma! 
De repente, se me acercó una joven que comenzó a entonar una canción.
Desde luego, no podía oír sus palabras, soy una piedra!  Pero increíblemente sentí las vibraciones de aquella música.
Como era posible?  estábamos hablando! 
Me contó que así era como su madre le cantaba cuando era pequeña.
Esta dulce melodía había sido transmitida de generación en generación como un idioma universal. Todos los seres de la Tierra la conocen, pero muchos la han olvidado.
No había tiempo que perder, pensé. Llévame contigo - le supliqué-  
Nadie ha querido recogerme, toda la culpa es de esta grieta! Hay en ella mucho esfuerzo, ya sabes ....
Pero la chica sacó de su bolso una pequeña pieza de metal y con mucho cuidado, se las arregló para sacarme de ese horrible tronco. Me colocó suavemente en el bolsillo y nos fuimos. 
Mi viaje por fin había comenzado! 
Juntas vimos lugares remotos, inmensos bosques, volcanes seculares, animales y personas de todos los tipos. Olores, colores, todo era tan intenso… y me sentí tan libre! 

Pero un día tuve un encuentro que cambió mi vida ...
Era ella, una vieja amiga, una  piedra que habia acabado apilada junto a otras. Estaban las unas encima de las  otras, formaban  un gran edificio, sumergido en el humo  y el caos de la ciudad.
-Sabes compañera, esta vida no es lo que me esperaba!!- me dijo la pobre. 
Tuviste suerte de haber nacido en ese tronco aprisionada porque tú  al menos estabas rodeada de montañas y en plena naturaleza. 
Pensé en las palabras de mi amiga y todo me pareció más claro.
Esa ranura que me mantuvo encerrada en un destino inmóvil en realidad no hizo otra cosa que protegerme.
Sin embargo no había mucho tiempo que perder, estábamos a punto de partir, pero antes de marcharme, le susurré al oído: "Recuerda la canción universal, sólo así te podrán escuchar ...." 
En un tranquilo día de verano, mi fiel amiga me sacó de la mochila y delicadamente me apoyó a su lado.
Frente a nosotras, el mar con su suave brisa y un sol rojo que empezaba a aparecer por el horizonte. 
La joven me miró, sonrió y se alejó. Para ella era el momento de irse, pero antes fuimos capaces de comunicarnos por última vez: me dejó allí justo donde quería haber vuelto! 
Ahora me encuentro en Popoyo, Nicaragua,  de nuevo vivo en una pequeña grieta, justo de mi tamaño, bajo la sombra de  un gran árbol.
Estoy esperando  otra compañera que me lleve a viajar con ella.
Mientras tanto, sigo cantando nuestra canción para no olvidar y recordar que todos formamos parte de un único Universo.

de Federica Truc
traduction de Maidel Guillot


Federica Truc ens va fer arribar aquesta preciosa història juntament amb les imatges en un reportatge que estava fent per Nicaragua
Ella és una fotògrafa italiana que viu a Costa Rica. 
Gràcies Federica!!!

viernes, 10 de mayo de 2013

EMPTY QUARTER







 Empty Quarter

Abans de ser, un desert
és sempre una pedra.
O és aquesta mà de la set
que la llança com una expulsió
dels jardins de la pell. I potser,
la gravetat amb què la prenc
i corro, amb tot de runa i versos
a la butxaca, fins avocar-la
al pou i a l’aigua dels teus ulls;
al terme d’aquest amor
d’erosions i ventades.

Cap altra fita a les coordenades
del cos: sóc els llocs del buit
que esperen ser duna que avanci,
inconstant, i colgui; que s’estenen
al bivac de la teva pluja de fang.
I sóc dits per a tota la sorra;
i vidre macat i roba clapejada
al temps d’espera del teu sud,
on torno per agregar, recompondre,
i per ser pedra abans de ser,
en tu, dins teu i aquí, paraula.


Joan Duran i Ferrer

Barcelona, 8 de maig de 2013



 






 L'Adil  un dia va visitar El Taller a Sitges i li va entusiamar el projecte de les pedres viatgeres, recordo que va estar molta estona triant amb molta cura la pedra que per a ell era la més bonica.
Venia d'Oman on també hi viu una catalana que sabem s'enyora molt del nostre mar i quan va saber que la pedra provenía de les platjges de Sitges de seguida  va oferir-se per a a fer-la viatjar.
En una expedició a aquest desert tan impressionant  la van deixar al Empty Quarter més concretament a les coordenades 21° 6'14.51"N     55°58'2.59"E
Fa uns dies li vaig demanar personalmet al Joan Duran, poeta i testimoni directe de les aventures de les nostres pedres si volia escriure un poema dedicat a aquest viatge de l'Adil i la Roser cap al desert.
I aquí el  teniu tan preciòs:  lligant mar i desert, pedra i aigua, cel i paraules
Gràcies a tots tres!!!
La nostre pedra potser ja l'haurà trobat un beduï, o s'haurà fós dins les dunes...


sábado, 27 de abril de 2013

FLORS BLANQUES EN LA BOIRA


Llençols grisos de gebre
cobrien els bancals dels ametllers,
però les pluges van venir com màscares
i l’herba va esborrar els miralls del fred.
L’aire càlid als ulls de l’hivern
començava a mentir a les ales grises
d’ocells erràtics dins els arbres nus.
En una sola nit de tebiesa
amb la fosca d’imatges al mirall
es van obrir les flors dels ametllers.
Tu també vas venir en un temps de fred
i soledat: l’amor va ser un oratge
damunt del gebre gris. Flors oblidades
escampaven perfum de primavera
en els àmbits glaçats, càlida neu
d’efímeres flors blanques. Amb tristesa
les recordo a l’hivern
que en una sola nit les va glaçar.


Flors blanques en la boira, de Joan Margarit





Gràcies a la Montse Marcet que ens ha fet arribar aquestes imatges des de la Vall del Silenci del parc natural del Montsant.








 

lunes, 11 de marzo de 2013

LA PEDRA-COR ÉS LA MÉS VIATGERA DE TOTES


Hi havia una vegada una pedra en forma de cor que tenia a  la pell versos escrits en francès, com tires d'un llibre de poemes que li  feien un vestit molt original.
Vivía a la guantera d'un cotxe permanentment, però en el fons sabia que havia arribat l'hora: havia de decidir-se per trobar una destinació on quedar-se a viure, perque així al menys ho havien fet les altres pedres.
Llavors es neguitejava, li suaven les mans, el seu cor de pedra li bategava molt fort i es bloquejava perque
li costava molt decidir-se.

De vegades tancava els ulls: li agradava molt sommiar desperta, agafava un avió i marxava a un país tropical on sempre fa caloreta, viuen papallones de color turquesa i la gent  tot el dia somnriu.



 D'altres agafava un tren que la portava per tota Europa, fins i tot més lluny...a la Sibèria, la Xina, a l'India, però quan obria els ulls era asseguda a un banc a l'estació de Castelldefels, era diumenge i acababa de menjar una paella a casa d'uns amics.




Hi havia dies que pensava: tampoc està gens malament  tancar els ulls i sommiar, podria començar a escriure en un quadern  històries de viatges incerts i d' aventures emocionants o enviar les fotos al National Geografic!!!
Però avui  és el seu aniversari i durant el matí ha tingut  una revelació: malgrat que segueix sentint-se indecisa i dubta per tot, viure dins un cotxe i còrrer  amunt i avall també pot ser molt apassionant.


El millor regal ha estat quan al sortir a fer un vol,  girant  la corva de la carretera, s´ha trobat al davant dels seus ulls de pedra el blau inmens de la mar.
El  mar preciòs de març  l'ha fet veure que la finalitat dels viatge de vegades no és la destinació, sinó tot el que passa, sents i vius durant el trajecte.

Et desitgem que passis un feliç dia d'aniversari i que segueixis gaudint com fins ara!! 
de ben segur vindràn més aventures apassionants.



martes, 5 de febrero de 2013

UNA PEDRA BOHEMIA A PARIS

Aquesta pedra ja donava senyals de ser una mica bohême: després de voltar i voltar pels cafès nocturns de Paris es va quedar a viure a l'estudi dels artistes Caroline Cerdà i Eishin Yoza.
En un entorn tan agradable i inspirador ha cregut convenient quedar-se ben resguardada i calenteta.
De ben cert que a partir d'ara s'impregnarà de l'art que es respira al seu voltant i  esperem molt aviat tenir notícies de com li va la seva estada a l'atelier d'aquests artistes parisencs.